CRÒNICA DEL DARRER ROM

Així es titula un dels contes de Jesús Moncada, un dels escriptors més reconeguts de les nostres terres. La seua obra ajuda a entendre la realitat dels nostres pobles que, com la de Mequinensa, està molt lligada a les persones i formes de viure que han transcorregut en el passat. I, a la inversa, la coneixença d’este territori ens ajuda a comprendre la profunditat de l’obra de Moncada.

Aquest conte és, possiblement, el que relata de forma més condensada com van viure els mequinensans els catorze anys que va tardar a executar-se la condemna sobre la vella Mequinensa. Hi apareixen reflexions del vell Palau i del propi autor en primera persona.

En Palau relata com la frase: “Em voldria morir abans de veure-ho”, expressada per tants veïns vells del poble, no és altra cosa que una mostra d’incredulitat davant l’amenaça, ja que “Costa d’empassar que t’hagin de colgar el poble on vius tu, on sempre han viscut els de la teva sang, i que te n’hagis d’anar qui sap on. No, no podia ser veritat. Però ho va ser. I un dia van començar les obres…”

Moncada aconsegueix, com sempre d’una forma senzilla, fer-nos tremolar amb les inquietuds d’uns veïns que han de ser arrencats i trasplantats a una nova Mequinensa uns centenars de metres enllà. “Ningú no ens aclaria què havia de ser de nosaltres, com si el destí de tot un poble no tingués importància!”

La decrepitud d’un poble a punt de ser abandonat, després de catorze anys de trasbals, es reflecteix en cada racó “Una herba estranya va començar a créixer entre els codissos de l’empedrat dels carrerons del poble, com un preludi de destrucció i de ruïna. Va aturar-se el rellotge del campanar, ja no va anar mai més; i no calia, perquè ja tothora regnava l’angoixa i la incertesa”.

Els catorze anys de lluita, “aspra com un renec”, van servir per aconseguir que tot el poble fos indemnitzat, ja que a més a més, l’empresa tenia la intenció inicial d’indemnitzar només als propietaris de la meitat de poble que havia de ser inundada. Però també van servir per acceptar que el poble havia de desaparèixer, que els carrers pels quals les cames s’orientaven soles, els racons preferits per gaudir de la companyia, del paisatge o simplement del solet quedarien esborrats per sempre… Potser als de secà ens costa entendre la relació que tenen amb el riu els habitants de ribera, però per a ells és un membre més de la comunitat com ho pot ser l’oratge. “Perquè, desenganya’t treu-t’ho del cap i fica-t’ho als peus, això ja no és un riu; un riu es mou, creix i meix, aquí fa torna, allà mossega la vora, ara s’emprenya i tenim riuada: un riu és viu. Aquest ja l’han fet malbé; és mort, és com un home capat. Si ara el poguessin veure els patrons que navegaven per l’Ebre d’abans amb els llaüts, la pena els sacsejaria els ossos!”

En el cas de Mequinensa el final va ser tràgic i definitiu. “Demà em toca anar-me’n; ja no tornaré més. No voldria veure com m’enrunen la casa..”. Exceptuant Faió, els altres pobles de la zona hem estat de millor sort, però igualment alguns dels nostres veïns han abandonat el poble per diverses raons. Ha arribat un moment en el qual que s’executi o no una sentència imposada per tots i per ningú depèn només de nosaltres mateixos; de que sapiguem o no aferrar-nos a la nostra identitat per transformar les fortaleses del territori en oportunitats de futur. Ha arribat un moment en que hem de decidir què volem oferir als visitants, però també què volem oferir-nos a nosaltres mateixos i als que han de nàixer.

Tenim la sort de viure en uns pobles completament arrelats al seu entorn i, gràcies al testimoni de Jesús Moncada, d’entendre el que significaria haver-los d’abandonar “Jo, com el vell Palau, sóc mequinensà i me’n recordo de tot: d’allò que dic i d’allò que callo i potser no podré dir mai”. Ara ens queda trobar les paraules i els fets per assegurar el nostre futur!

Podeu descarregar-vos el conte al següent enllaç: Crònica del darrer rom. Jesús Moncada

Fluint per l’Ebre

Una opinió molt compartida entre els que s’han llançat a baixar per l’Ebre en caiac és que és una de les sensacions més especials que han viscut mai.

Per començar el més recomanable és llençar-s’hi en un grup gran amb guia per tal d’anar més tranquils. Per exemple, amb el company de ca Leré la primavera del 2009 en una de les baixades des de Xerta a Tortosa, organitzada per La Casa de l’Aigua. Només entrar a l’aigua tots posem en pràctica la teoria que els monitors ens han ensenyat a la riba del riu. Per alguns és més fàcil que per a d’altres, però casi tothom se n’acaba sortint.

De moment la sensació és estranya, ens movem en un mitjà que sentim inestable, flotant sobre un medi del qual desconeixem els secrets del fons, la corrent se’ns emporta i la imatge del “sirulo” famolenc es present als nostre subconscients.

Quan ens en donem compte, el grup s’ha dispersat pel riu i llavors és quan apareixen algunes de les sensacions més emocionants de l’experiència. Vols sentir velocitat i remes ben fort, cada cop vas més ràpid fins que deixes de remar i llavors màgicament sents com el riu t’empeny avall, ben fort com si la corrent s’hagi ficat d’acord per acompanyar-te. Llavors, més que entendre, sents el que és fluir, deixar-se portar en confiança per un riu que tota la vida havies vist però que ara és més teu que mai. Després d’això, inevitablement, la relació riuopersonal serà una altra per sempre, sentiràs que n’has format part per unes hores, que ell també t’ha pertanyut, que us heu acompanyat en un viatge irrepetible per la pròpia raó del fluir.

Tens la possibilitat – no recomanada pels monitors – d’aproximar-te a la riba per veure millor la flora i la fauna, fins i tot en algunes zones més tranquil·les pots fer una paradeta, assegurar que el caiac no se n’anirà i viure un ratet allí on la terra i el riu són casi la mateixa cosa.

I son més dels que sembla els que ho intenten a contracorrent, a no ser que la garbinada t’acompanyo, cal remar més fort, però en la majoria de casos això et permet allunyar-te més del grup i seguir fluint. Evidentment, una baixada pel riu és una activitat divertida i recomanable per tot tipus de grups però algunes sensacions només les pots sentir en solitud.

Quina serà la pròxima cita amb ell és la primera pregunta que te faràs en arribar al destí. Després d’afiançar-se amb el primer contacte es possible atrevir-s’hi en un grup més petit o per què no en parella la pròxima vegada. La connexió amb el riu serà encara més gran perquè al no generar tants crits ni moviments la Ribera t’acull amb menys complexes.

Se’n poden dir moltes de coses sobre com et canvia la vida un viatge en caiac per l’Ebre, podem generar moltes expectatives però sempre es veuran superades i tampoc és qüestió d’explicar-ne tots els secrets!!

Quan pugueu, tireu-tos al riu!!

Borinant pel territori, per internet i per on faci falta

Els passats dilluns 12 i dimarts 13 de desembre, es va realitzar a Bot un taller  molt interessant per al sector turístic comarcal, organitzat per DERRUTA i a càrrec del consultor especialitzat Jimmy Pons: Innovació empresarial per a la gestió, promoció i comercialització del segle XXI.

El taller partia de la frase d’Einstein que diu que no podem obtindre nous resultats si sempre fem el mateix. El ponent, des de bon principi, ens empeny a la pràctica de la innovació, entenent les possibilitats de fracàs que comporta ja que si sempre fos exitosa possiblement es tractaria més de plagi que d’innovació.

A partir d’aquí, ens proposa alguns camps en els que iniciar-nos en el món de la innovació, començant pel disseny dels espais – estan realment adaptats a les necessitats dels nostres clients?, passant per les relacions personals amb clients interns (treballadors) i clients externs, per arribar i centrar-nos en les eines de promoció i comercialització.

En altres accions orientades al sector turíustic de la comarca, ja havíem sentit tocar campanes de les possibilitats (gairebé sempre gratuïtes) que ens ofereix la xarxa més enllà de la típica i immòbil pàgina web, es tracta d’eines com les xarxes socials, els blogs, els wikis, diverses aplicacions de google, etc. Aquest taller ens va aproximar a aquestes eines i les possibilitats de donar a conèixer la nostra comarca a partir del granet d’arena de cada ú ens va seduir.

No tot són flors i violes, aquesta forma de treballar requereix molta dedicació, en alguns casos davant d’una pantalla, que no sempre sabem sí tindrà els efectes desitjats, però es tracta d’un negoci, no? Per tirar endavant un negoci cal treballar en diferents àmbits i com ens recordava en Jimmy, en molts casos, cal ser “hombre-orquesta”.

Aquestes circumstàncies han donat l’empenta final a les meues intencions de crear un blog, que és el present i que té la intenció d’exposar cròniques d’activitats realitzades al territori per tal de motivar a futurs visitants.